París, la por

Els espectacles esportius, els concerts multitudinaris i les zones de les grans metròpolis dedicades a l'oci nocturn juguen un paper central en el nostre imaginari col·lectiu. Potser per això el carnatge de París ens ha impactat molt més que no pas l'atemptat suïcida de Beirut o la cruel decapitació d'un pastor de setze anys a Tunísia; uns esdeveniments, sigui dit de passada, que el terrorisme islamista ha perpetrat fatídicament de manera gairebé simultània. És una realitat que no em fa gens feliç de constatar al meu voltant i que ens hauria de moure a reformular la vella i devaluada noció de l'internacionalisme, tan fàcil d'invocar retòricament en dates assenyalades com complicat de posar en pràctica creïblement en el món líquid i complex que ens ha tocat de viure.

 

Tot amb tot, Tous sommes Paris. Més enllà del xoc emocional, el que ha succeït a la capital francesa ens incumbeix molt directament. D'una banda, perquè la clàssica tensió entre seguretat i Estat de dret es tornarà a aguditzar als països del nostre entorn i això, coneixent la tradició autoritària de l'Estat espanyol, no anuncia res de bo. I, de l'altra, perquè el model de construcció europea al qual aspirem a incorporar-nos com a República Catalana no és, ni de lluny, el de les fortificacions amb murs de nova creació per resistir l'embat dels pobles que fugen de la guerra i la misèria.

 

Cal ser solidaris amb els parisencs i tots aquells altres que sofreixen les conseqüències del terrorisme islamista. I, alhora, ser crítics amb la hipocresia, el càlcul egoisita i el deix imperial que anima massa sovint la política exterior de les grans potències. I evitar de totes totes que que ens embolcallin tramposament amb les seves banderes. L'ús de la força pot ser legítim i fins i tot necessari però, alhora, ha de ser proporcionat i el més respectuós possible amb la legalitat internacional. I en cap cas, lògicament, pot ser l'única alternativa: el procés de a fanatització té també arrels socials i culturals que cal abordar amb coratge i amb polítiques públiques intel·ligents que vagin més enllà del curt termini i la resposta en calent.

 

La por és el pitjor enemic de la democràcia. I els que mai no han cregut en la llibertat són els principals interessats a fer-nos-en ostatges permanents. Estiguem alerta, doncs.

 

 

*Il·lustra aquest post una obra d'Henry de Toulouse-Lautrec, Jane Avril aux jardins de París (1893).

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament