A qui fa nosa el mandat democràtic?

Les forces independentistes són majoritàries al Parlament de Catalunya. Estan legitimades, però, per a tirar endavant amb els compromisos forts que van adquirir davant la ciutadania durant la campanya electoral? Hi ha, realment, un mandat democràtic a complir?

 

El Govern de l'Estat i el nacionalisme espanyol amb representació al Parlament de Catalunya (C'S, PSC i PP) proclamen emfàticament que no: els vots independentistes no van superar el 50 per cent del total i, en conseqüència, la lògica refrendatària i tot el que se'n deriva perdrien qualsevol mena de sentit. No deixa de ser paradoxal que aquesta lectura dels esdeveniments, aparentment tan estricta i pulcra, vingui d'aquells que han combatut per terra, mar i aire l'exercici del dret a decidir; fins a cert punt, però, cal admetre-ho, és comprensible que s'agafin a aquest argument com a un ferro roent. Tant se val que conceptualment tot plegat sigui més prim que una orella de gat. O que Junts pel Sí mai no hagi fixat, ni abans ni després del 27S, un mínim necessari per començar a procedir; més enllà, és clar, de l'obtenció d'una majoria parlamentària suficient per a avançar cap a la República Catalana.

 

La vella esquerra de matriu federalista, que encara fingeix retòricament creure en la possibilitat de pactar amb l'Estat la celebració d'un referèndum després de les properes eleccions espanyoles, s'ha sumat, en part, i de manera bastant acrítica, a aquest mateix discurs. Desbordada per les immenses mobilitzacions dels darrers anys articulades al voltant del sobiranisme civil, sense uns lideratges consolidats fora de l'estricte àmbit municipal i amb una equívoca tensió al seu si entre vella i nova política, caldrà esperar a després del 20D per veure si és capaç d'elaborar una proposta creïble, més vinculada a les necessitats del moment històric que viu Catalunya. Mentrestant, ai las!, caldrà tenir paciència amb la verbositat d'alguns dels seus referents parlamentaris més conspicus, que, portats per un entusiasme anticonvergent propi de l'etapa autonomista que ara abandonem, adopten sovint un llenguatge agressiu i antipàtic, massa proper al de la pitjor caterva espanyolista.

 

El qüestionament de l'existència d'un mandat democràtic abraça fins i tot, encara que sigui de manera un xic més encoberta, sectors nominalment partidaris de la independència. I aquí cal situar el reviscolament dels vells reflexos conservadors al si de nuclis de la dreta catalanista que, no sentint-se còmodes amb les implicacions de la Declaració del Parlament, advoquen cada cop més desacomplexadament per alentir el ritme del procés i transformar-lo en un vague processisme amb data de caducitat sine die. Hi ha també, paral·lelament, una versió d'extrema esquerra d'aquest mateix discurs que sosté que, en absència d'un mandat democràtic, s'imposa un canvi d'aliances i un cert replegament cap al dret a decidir que hauria de comportar, com a primera conseqüència, el sorgiment d'una nova centralitat catalanista de la qual quedarien revolucionàriament desplaçats els sectors d'ordre lleials al país.

 

Sigui per mala fe o simple ingenuïtat, una i altra posició, que es poden arribar a retroalimentar en moments puntuals, parteixen de l'error d'identificar mecànicament el 27S amb un referèndum d'autodeterminació en estat pur. I el cert és que, tècnicament i institucionalment, no van ser altra cosa que uns comicis convocats en un marc autonòmic i sota legalitat espanyola. I això comporta, agradi o no, que la ciutadania no va ser lliure per a votar a l'escocesa sinó que ho va haver de fer a l'espanyola, havent de patir un munt de pressions provocades per la gens indissimulada intromissió de l'Estat ̵de l'amenaça de corralito o la pèrdua a les pensions dels jubilats a la remor de sabres o els mil i un tripijocs per escenificar el suposat rebuig europeu a la independència˗. Res a veure, doncs, amb un referèndum en el qual les dues opcions en joc poguessin debatre amb normalitat i en un marc democràticament acordat.

 

Arribats a aquest punt, amb una majoria de diputats indiscutible al darrera, la ciutadania que el 27S va fer confiança a les opcions independentistes té tot el dret a esperar que el Parlament de Catalunya esculli un Govern que assumeixi la realització pràctica dels compromisos nacionals adoptats en campanya. Uns compromisos, no cal ni dir-ho, que hauran de ser refrendats, després d'un procés constituent, sota una nova legalitat i amb el suport d'una base electoral presumiblement encara més sòlida que l'actual. Fer altrament seria un frau i constituiria un error polític majúscul.

 

A qui fa nosa el mandat democràtic? Als que volen que res no canviï.

 

 

*Il·lustra aquest post una obra d'Edvard Munch, Gòlgota (1900). 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament