De conyeta en conyeta, banalitzem la política


Sóc molt de la broma i em costaria d’entendre la vida sense la presència del sentit de l’humor. I, amb tot, tinc reserves molt serioses sobre el fet que un programa de ràdio pugui trucar alegrement a un cap d’Estat –sigui del color que sigui i del país que sigui- i, amb enganys i suplantant la identitat d’un altra persona –en el cas que ens ocupa, el cap de Govern d’una nació que vol arribar a esdevenir Estat en un termini de temps raonable- hi mantingui una conversa per fer-ne burla davant l’audiència. I aquestes reserves les tinc tant en l’ordre de la deontologia professional del gremi periodístic com en el terreny directament polític.

La política és una activitat transcendent i noble. I encara que tot sovint potser els que la protagonitzen no estiguin a l’altura d’aquesta exigència, no és gens edificant que els mitjans de comunicació contribueixin a denigrar-la gratuïtament. I això no significa, ans al contrari, que no hagi d’estar sotmesa a la crítica i, fins i tot, que no se la pugui caricaturitzar sempre que convingui. “Polònia”, per exemple, fa una funció molt saludable en aquest darrer aspecte. Però una cosa és la caricatura i una altra, de molt diferent, l’ús de trampes per deformar la realitat i negar, ni que sigui momentàniament, la dignitat a un actor polític.

És ben legítim riure la conyeta dels amics d’El matí i la mare que el va parir; però després no ens afegim als planys dels que denuncien la banalització de la política i resignem-nos a viure, de ple, d’acord amb les servituds que imposa la frívola civilització de l’espectacle.

 

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula txeca The Joke (1969), de Jaromil Jires

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament