Masclisme 'freak'


Sóc el primer a congratular-me pel fet que Barcelona no hagi estat l’escenari d’una estranya manifestació, convocada a través d’Internet a diverses ciutats del món per part d’un bloguer nord-americà, en defensa del concepte de neomasculinitat. Una iniciativa que combinava elements d’aparent cosmopolitisme i postmodernitat urbanita amb una visió arcaica i essencial de la virilitat. I amb unes propostes polítiques tan bèsties com ara la legalització de la violació a les dones o la segregació social dels homosexuals.

 

No pretenc banalitzar la violència simbòlica que gasta aquest singular masclisme freak. Amb tot, però, seria pueril i contraproduent complaure’s massa en la seva condemna i criminalització. I no pas perquè no sigui nociu i pugui arribar a esdevenir puntualment perillós sinó perquè, no ens enganyéssim pas, el veritable problema, el masclisme realment existent, actua a partir de mecanismes força més subtils; sovint invisibles per a la ciutadania i gairebé mai denunciats, i a tot estirar només retòricament, per part de l’opinió publicada.

 

La construcció d’unes determinades identitats de gènere, associades a uns valors i unes cànons estètics que arribem a considerar com a gairebé naturals i que acaben per legitimar posicions de subordinació –i de domini- social, cultural i econòmica, passa encara massa desapercebuda. I, paradoxalment, és un mecanisme fonamental per a començar a entendre moltes coses.

 

Que el masclisme freak, doncs, no ens faci perdre de vista el masclisme de debò, aquell que mai no proclamarà obertament la seva condició i surfeja amb habilitat al si de les categories del políticament correcte. Començant –ai las!- per molts dels continguts de la publicitat –oberta o encoberta- amb els quals ens martellegen diàriament els grans mitjans de comunicació audiovisual.

 

 

*Il·lustra aquest post una obra del fotògraf Helmut Newton, Cocodril menjant-se una ballarina (1983).

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament