A Espanya, teatre i titelles


La política catalana, prou que ho sabem, peca sovint de massa teatralització. La política espanyola, però, ha acabat esdevenint pur teatre, que és tota una altra cosa. I aquest teatre al qual estem assistint des de fa dies per a dirimir la formació del futur Govern frega l’absurd més grotesc: PP i PSOE, les dues forces sistèmiques d’ençà el final de la transició postranquista, juguen a escenificar un fals enfrontament. Una gesticulació que no amaga la convergència d’interessos que els uneix en qüestions tan essencials com el vassallatge que ambdós reten a les cúpules dels grans poders econòmics que fan negocis a la llotja del Bernabeu o, per descomptat, la defensa aferrissada de la integritat territorial de l’Estat. Ni els uns ni els altres mostren la més mínima voluntat de reformar a fons el sistema institucional espanyol i treure’l del marasme en el qual es troba. I, cas que en tinguessin, és molt dubtós que en fossin capaços perquè, de fet, són els principals beneficiaris polítics de les seves insuficiències. I, lògicament, els que més tenen a callar sobre els seus pecats d’origen.

 

Amb aquest panorama, doncs, i des d’una perspectiva catalana, és poc probable que les properes setmanes ens deparin res de particularment rellevant. PP i PSOE, ho admetin obertament o no, estan condemnats a entendre’s d’una manera o una altra, hi hagi o no noves eleccions pel mig, si no volen anar pel pedregar. i Pablo Iglesias i companyia, que sobre el paper han traçat un projecte plurinacional d’Espanya, hauran d’admetre, si són honrats i tenen una voluntat transformadora digna d’aquest nom, que el gir copernicà que defensen, en el fons d’un abast més cultural que no pas estrictament parlamentari, no és possible ni a curt ni a mitjà termini. I que, paradoxalment, el detonant per a la sempiternament ajornada reforma espanyola no serà altre que la independència de Catalunya.

 

A mi, si us he de ser franc, el que més m’ha cridat l’atenció de la política estatal de les darreres setmanes ha estat l’empresonament d’uns titellaires pel simple fet d’escenificar una sàtira dedicada als tradicionals poders de l’Espanya negra de sempre. I no tant per l’empresonament en si mateix, gravíssim i sense parió als països de tradició democràtica del nostre entorn, con pels problemes que ha tingut l’esquerra, des del PSOE –cosa que no seria cap novetat- als sectors proclamadament alternatius, per desmarcar-se del groller parany ordit per la dreta més reaccionària. Un fet ben revelador sobre qui detenta encara l’hegemonia ideològica a l’Espanya del segle XXI.

 

 

*I·lustra aquesta blocada una obra de Francsico de Goya, Duelo a garrotazos (1819).

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament