Mossegar-se la llengua


Pertanyo a una generació d’independentistes l’educació política de la qual va passar per interioritzar de manera gairebé natural termes com conflicte lingüístic, llengua minoritzada, diglòssia, procés de substitució lingüística o lleialtat lingüística. En l’època daurada de la Catalunya pujolista, quan el cofoisme era la doctrina dominant en tots els ordres de la vida, no era fàcil dur la contrària i dir la realitat que, des del punt de vista nacional, el règim autonomista implicava un munt de febleses, insuficiències i renúncies. En matèria de llengua, sense anar més lluny, no tothom es va empassar el conte de fades que el català es normalitzaria a partir del comportament actiu de la ciutadania i que els poders públics es podien limitar, més enllà de la bona feina que es va fer a l’educació i als mitjans de comunicació públics, a poca cosa més que incorporar-lo a l’àmbit administratiu i a promoure una tímida, timidíssima, política lingüística. Fent un audaç trasllat de la terminologia sociolingüística al camp de l’agitació social, els Grups de Defensa de la Llengua i d’altres nuclis similars van protagonitzar, durant aquells anys, un munt d’accions de denúncia, valentes i imaginatives, per deixar en evidència que, tot i el discurs oficial, el català continuava essent una llengua subordinada que es trobava ben lluny de tenir la presència i l’ús social que li corresponien. Eren, òbviament, unes accions que s’ajustaven a un estadi resistencialista de l’independentisme però, passat el temps, és difícil no entendre’n el sentit i veure’n la utilitat.

 

La voluntat d’independència ha assolit avui una extensió del tot inimaginable en aquell període: s’ha passat, si es vol, per a definir-ho potser d'una manera un xic simplificadora, d’un ethos molt centrat en la identitat a un altre, força més ampli, que sense menystenir la faceta del reconeixement, aposta també, en graus i intensitats variables, per posar les qüestions econòmiques, de benestar col·lectiu i de qualitat democràtica al capdavant del frontispici del Nou País que s’aspira a construir. I el ventall de forces polítiques que abracen l’horitzó independentista, de la dreta postpujolista a l’esquerra més alternativa, pugnen per atreure al seu voltant segments de l’electorat cada vegada més amplis i diversos. El fet que ciutadans de parla castellana (amb pares o avis establerts a casa nostra des de fa molts anys) i també de la nova immigració participin activament del procés, i amb un grau d’organització creixent, és tot un símbol de la centralitat que ha arribat a ocupar el sobiranisme a Catalunya.

 

La llengua catalana, mentrestant, continua sent un poderós instrument de cohesió social i vinculació al país tot i que, malauradament, ens agradi o no admetre-ho, arrossega encara molts dels dèficits que ja es van denunciar a finals dels anys setanta. El moviment en defensa del català, però, ha guanyat en extensió i ha fet un esforç notable per tal d’abandonar una lògica exclusivament resistencial i generar una cultura més adequada al moment; potser amb menys tirada a avançar a través del conflicte però més capaç de treballar amb un format més amable i articular propostes en positiu capaces de generar adhesions entre nous sectors de la població.

 

Ara per ara, a Catalunya, i això és positiu, fora de l’espanyolisme més militant, ningú no discuteix la necessitat que el català avanci i vagi ocupant noves posicions al si de la societat. És cert que es parla poc de quines són les polítiques públiques concretes que han de contribuir a fer realitat aquest objectiu i que, quan se'n parla, es detecten punts de vista prou diferenciats. També ho és, però, que aquestes mesures, siguin quines siguin, només podran ser aplicades, democràticament i després del debat social que calgui, a partir de la superació dels apriorismes autonomistes –jurídics i ideològics- que ens han tenallat de la transició postfranquista ençà. És a dir, només la República Catalana, la dels drets socials i individuals per a tothom, pot fer possible un marc a partir del qual, amb els ritmes adequats i totes les asimetries que siguin necessàries, el català ocupi el lloc preeminent que li pertoca.

 

No es tracta tant, doncs, de mossegar-se la llengua com d’empènyer tots junts per fer arribar el més aviat possible la República Catalana que volem.

 

 

*Il·lustra aquest post una obra de Juan Gris, Le raisin noir (1923).

 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament