Misèria del màrqueting polític


Sempre m’han interessat la comunicació política i el màrqueting públic. L’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’una força política, un moviment social amb voluntat transformadora, una entitat de barri o des de qualsevol administració local no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a augmentar l’interès per les qüestions ciutadanes i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica de la societat.

Passa però que una cosa és la teoria i una altra la realitat. Ja deia l’enyorat García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la marqueteria”. I fa tota la sensació que en el camp de la comunicació política estem assistint a una progressiva banalització dels continguts –al capdavall, allò essencial a comunicar-, paral·lela a una creixent deïficació de la forma. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant de les idees, el projecte i les propostes concretes. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons d’abast mundial que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen un paper gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptualde la política s’ha empobrit de manera alarmant. I això, unit a la sospita cada vegada més estesa que les institucions democràtiques són incapaces d’imposar-se als grans poders econòmics que són els qui de debò fan i desfan, genera desafecció i menfotisme.

Ningú no està lliure d’aquests mals. La política catalana dels darrers anys ens n’ha donat exemples a cabassades. I, amb tot, la mateixa dinàmica del procés de transició cap a la independència ha obligat tothom a ensenyar les cartes –o l’absència d’elles- i a haver de prendre posició sobre qüestions de de paísque estan íntimament relacionades amb les expectatives de futur de la ciutadania. La classe política estatal, en canvi, viu instal·lada de ple en el simulacre permanent per tal de no haver d’abordar els greus problemes estructurals que arrossega l’economia espanyola i l’aluminosi que, des de fa una pila d’anys, va corcant el seu sistema institucional. El sainet que ha protagonitzar en els darrers quatre mesos és paradigmàtic en aquest sentit: PP i PSOE, els dos partits sistèmics que encarnen el vell turnismodecimonònic entre conservadors i liberals i que, encara que només sigui per pura supervivència, tenen el màxim interès en què res de substancial no canviï, han escenificat un agre enfrontament que forçarà a repetir altre cop els comicis. La gesticulació dels uns i dels altres, però, a dures penes pot amagar la seva coincidència de fons en aspectes tan essencials com la defensa aferrissada d’un model d’Estat unitarista. I, per descomptat, la seva oposició al procés constituent que s’ha obert a Catalunya després de les eleccions del #27S i la seva negativa a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania.

Tot té un límit, al final. I el seu és un #26J en què s’imposarà la realitat, cauran les caretes i la misèria del màrqueting polític espanyol lluirà en tot el seu esplendor.

 

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la sèrie televisiva House of cards.

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament