Poder o no poder

El desenllaç de les eleccions espanyoles, amb un resultat fins a cert punt sorprenent, no tant per l’avenç electoral del PP com pel fracàs del projecte encapçalat per Pablo Iglesias, comporta, en clau catalana, una lectura política molt evident: un hipotètic referèndum d’independència acordat amb l’Estat no és possible, a no ser que ens situéssim a una escala temporal poc menys que geològica. No és, certament, una conclusió que el gruix de la ciutadania de Catalunya no tingués més o menys interioritzada des de fa força temps però ha constituït un autèntic xoc emocional per als sectors sincerament federalistes que havien viscut una particular primavera des de la convocatòria dels comicis del 26J.

 

Sense un discurs fort i creïble en relació a l’exercici del dret a decidir de Catalunya, el que representa En Comú Podem té dues alternatives: conformar-se amb intentar governar una trista autonomia intervinguda per l’Estat i escanyada financerament o reforçar des de l’esquerra el flanc més social del procés cap a la futura República Catalana.

 

Si s’opta per la primera via es formarà part del problema mentre que, en canvi, si s’opta per la segona, es participarà activament de la solució. La pilota és a la seva teulada.

 

El dilema no és pas poder o no poder sinó, més aviat, voler o no voler.

 

 

*Il·lustra aquesta blocada una obra d'Edvard Munch, The crisis deepens (1906). 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament