Niça, una reflexió en calent

No és pas fàcil, ni probablement gaire recomanable, reflexionar en calent. Les imatges del carnatge de Niça són certament impactants. Com d'altres que hem vist en els darrers anys al mateix Estat francès o a diferents ciutats europees i nord-americanes. La violència amb la qual ens colpeja l'extremisme islamista és particularment feridora perquè omple de sang escenaris d'una quotidianitat amb la qual tots ens podem reconèixer: trens i aeroports, locals d'oci nocturn, esdeveniments esportius o cerimònies civils multitudinàries.


I, amb tot, és inevitable demanar-se si, sense ni adonar-nos-en, com si fos un fenomen natural, no acabem establint una equívoca asimetria amb les víctimes del fanatisme islamista que, d'una manera quantitativament molt superior, moren a l'Iraq i Síria, a Istanbul i Ankara, o a Costa d'Ivori, Kenya, Iemen o Pakistan. A no ser, és clar, que es tracti de turistes occidentals com nosaltres, com en el cas de la matança de Tunísia del març de l'any passat. Se'm dirà, i amb raó, que la proximitat cultural facilita segons quin tipus d'identificacions i en dificulta d'altres. I, malgrat tot, té un punt d'impúdic deixar d'empatitzar amb gent que mor a mans dels mateixos botxins pel fet que siguin assassinats a un mercat de camells o sortint d'orar a una mesquita.


Més enllà del que és o hauria de ser el concepte de fraternitat humana, a més, tot plegat comporta conseqüències de caràcter polític. Reduint la idea d'Europa al tòpic d'una fortalesa assetjada pels enemics dels valors occidentals i la de les societats de tradició musulmana a la d'un contínuum fatalment indiferenciat, dominat sense remei pel radicalisme teocràtic, consolidem l'espiral infernal en el qual estem instal·lats.. Es tracta d'una espiral que reforça els corrents de fons conservadors que planen sobre un munt d'Estats de la UE i que, cavalcant sobre els fantasmes de la seguretat i la por a la immigració, contribueixen a laminar les llibertats ciutadanes i a afeblir els aspectes més progressius del projecte de construcció europea. I de passada, a més, tendeix a ocultar també les greus responsabilitats que, des de la vella foto de les Açores entre Bush, Aznar i Blair, carrega sobre les seves espatlles, per acció o per omissió, bona part de la pusil·lànime classe dirigent continental, incapaç de menar una política internacional digna d'aquest nom i massa sotmesa encara a la més estreta realpolitik quan no, en alguns casos, a velles pràctiques de regust colonialista.


El dolor és legítim. I humà. Però mai no ens ha de privar de dir la realitat.

 


*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, El venedor de tapissos (1870). 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament