• Pérez Andújar i nosaltres

    La nostra és -i ha de ser- la revolució dels somriures. Per això no m'ha fet gaire feliç, per no dir gens, la campanyeta contra el pregó de Pérez Andújar a Barcelona. Fa anys que els independentistes maldem per ampliar les nostres fronteres naturals i és evident que una iniciativa d'aquestes característiques, per adàmica que pugui haver estat en origen, era massa cantelluda com per resultar atractiva fora dels rengles dels més incondicionals de la cosa. I, el que encara és pitjor, ha contribuït a alimentar els tòpics més preuats per part dels adversaris del procés.

  • Pérez Andújar i nosaltres

    La nostra és -i ha de ser- la revolució dels somriures. Per això no m'ha fet gaire feliç, per no dir gens, la campanyeta contra el pregó de Pérez Andújar a Barcelona. Fa anys que els independentistes maldem per ampliar les nostres fronteres naturals i és evident que una iniciativa d'aquestes característiques, per adàmica que pugui haver estat en origen, era massa cantelluda com per resultar atractiva fora dels rengles dels més incondicionals de la cosa. I, el que encara és pitjor, ha contribuït a alimentar els tòpics més preuats per part dels adversaris del procés.

  • Niça, una reflexió en calent

    No és pas fàcil, ni probablement gaire recomanable, reflexionar en calent. Les imatges del carnatge de Niça són certament impactants. Com d'altres que hem vist en els darrers anys al mateix Estat francès o a diferents ciutats europees i nord-americanes. La violència amb la qual ens colpeja l'extremisme islamista és particularment feridora perquè omple de sang escenaris d'una quotidianitat amb la qual tots ens podem reconèixer: trens i aeroports, locals d'oci nocturn, esdeveniments esportius o cerimònies civils multitudinàries.

  • Poder o no poder

    El desenllaç de les eleccions espanyoles, amb un resultat fins a cert punt sorprenent, no tant per l’avenç electoral del PP com pel fracàs del projecte encapçalat per Pablo Iglesias, comporta, en clau catalana, una lectura política molt evident: un hipotètic referèndum d’independència acordat amb l’Estat no és possible, a no ser que ens situéssim a una escala temporal poc menys que geològica. No és, certament, una conclusió que el gruix de la ciutadania de Catalunya no tingués més o menys interioritzada des de fa força temps però ha constituït un autèntic xoc emocional per als sectors sincerament federalistes que havien viscut una particular primavera des de la convocatòria dels comicis del 26J.

  • De família, tribus i altres animals

    No em sembla just caricaturitzar Anna Gabriel per la seva crítica al model de família tradicional i l’aposta, a títol personal, per altres alternatives de convivència grupal. Salvant totes les distàncies, em fa pensar en aquella mena de coses que ja plantejava entre nosaltres, tampoc no fa tants anys, una ment imaginativa, crítica i agosarada com la del sociòleg valencià Josep Vicent Marquès. I, amb tot, sense cap voluntat de polemitzar no em sé resistir a dir-hi la meva, també en un pla estrictament personal.

  • Misèria del màrqueting polític

    Sempre m’han interessat la comunicació política i el màrqueting públic. L’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’una força política, un moviment social amb voluntat transformadora, una entitat de barri o des de qualsevol administració local no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a augmentar l’interès per les qüestions ciutadanes i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica de la societat.

  • Jordi Tell, un 'homenot' de l'exili

    Som un país que ha viscut durant anys amb un passat dramàticament amputat. El desconeixement de la nostra història recent és un dèficit que encara arrosseguem. I tot plagat ha comportat un empobriment de la nostra cultura democràtica. És per això que cal valorar molt la feina de tots aquells que malden per la recuperació de la nostra memòria. No és només una tasca de recerca merament llibresca o acadèmica sinó, sobretot, una obra amb un profund valor cívic i polític.   Per aquest motiu, i aprofitant l'avinentesa de la diada de Sant Jordi, em permeto recomanar-vos un llibre de la investigadora gironina Gemma Domènech publicat recentment: Tell, el llop solitari de l'exili català.

  • Mossegar-se la llengua

    Pertanyo a una generació d’independentistes l’educació política de la qual va passar per interioritzar de manera gairebé natural termes com conflicte lingüístic, llengua minoritzada, diglòssia, procés de substitució lingüística o lleialtat lingüística. En l’època daurada de la Catalunya pujolista, quan el cofoisme era la doctrina dominant en tots els ordres de la vida, no era fàcil dur la contrària i dir la realitat que, des del punt de vista nacional, el règim autonomista implicava un munt de febleses, insuficiències i renúncies.

  • De 'donanatges' i altres herbes

    Diu que l’ajuntament de BCN va promoure fa uns mesos un donanatge (sic) a les víctimes de la violència masclista. L’assumpte, si es vol anecdòtic, ha donat lloc, ara, a articles demolidors i xanxes diverses, a defenses crítiques o aferrissades i, en el meu cas, a una cordial discussió 2.0 amb Carme Porta, vella amiga i companya de fatigues independentistes des de que anàvem amb calça curta. La Carme, un referent en el món del feminisme català, considera que, com tota creació humana, la llengua està construïda amb un biaix de gènere que és legítim –i fins i tot necessari- combatre per terra, mai i aire.

  • A Espanya, teatre i titelles

    La política catalana, prou que ho sabem, peca sovint de massa teatralització. La política espanyola, però, ha acabat esdevenint pur teatre, que és tota una altra cosa. I aquest teatre al qual estem assistint des de fa dies per a dirimir la formació del futur Govern frega l’absurd més grotesc: PP i PSOE, les dues forces sistèmiques d’ençà el final de la transició postranquista, juguen a escenificar un fals enfrontament. Una gesticulació que no amaga la convergència d’interessos que els uneix en qüestions tan essencials com el vassallatge que ambdós reten a les cúpules dels grans poders econòmics que fan negocis a la llotja del Bernabeu o, per descomptat, la defensa aferrissada de la integritat territorial de l’Estat.

  • Masclisme 'freak'

    Sóc el primer a congratular-me pel fet que Barcelona no hagi estat l’escenari d’una estranya manifestació, convocada a través d’Internet a diverses ciutats del món per part d’un bloguer nord-americà, en defensa del concepte de neomasculinitat. Una iniciativa que combinava elements d’aparent cosmopolitisme i postmodernitat urbanita amb una visió arcaica i essencial de la virilitat. I amb unes propostes polítiques tan bèsties com ara la legalització de la violació a les dones o la segregació social dels homosexuals.

  • De dones, fotos, masclisme i crítica política

    El respecte a la dignitat de les dones no és pas una assignatura que la nostra societat, consumista i autosatisfeta, hagi deixat enrere. En molts àmbits de la vida, des de la sempre omnipresent publicitat a l'esport, l'acadèmia o el món del treball i l'empresa, assistim tot sovint a incidents de tota mena que ens ho recorden. És massa habitual que se les jutgi, se les denigri i se les classifiqui pel fet de ser massa joves o massa grans, primes o grasses o maques o lletges, tot deixant en segon terme allò que són i allò que representen; una pràctica, sigui dit de passada, gairebé impensable en el cas dels homes.

  • De conyeta en conyeta, banalitzem la política

    Sóc molt de la broma i em costaria d’entendre la vida sense la presència del sentit de l’humor. I, amb tot, tinc reserves molt serioses sobre el fet que un programa de ràdio pugui trucar alegrement a un cap d’Estat –sigui del color que sigui i del país que sigui- i, amb enganys i suplantant la identitat d’un altra persona –en el cas que ens ocupa, el cap de Govern d’una nació que vol arribar a esdevenir Estat en un termini de temps raonable- hi mantingui una conversa per fer-ne burla davant l’audiència.

  • A qui fa nosa el mandat democràtic?

    Les forces independentistes són majoritàries al Parlament de Catalunya. Estan legitimades, però, per a tirar endavant amb els compromisos forts que van adquirir davant la ciutadania durant la campanya electoral? Hi ha, realment, un mandat democràtic a complir?   El Govern de l'Estat i el nacionalisme espanyol amb representació al Parlament de Catalunya (C'S, PSC i PP) proclamen emfàticament que no: els vots independentistes no van superar el 50 per cent del total i, en conseqüència, la lògica refrendatària i tot el que se'n deriva perdrien qualsevol mena de sentit.

  • París, la por

    Els espectacles esportius, els concerts multitudinaris i les zones de les grans metròpolis dedicades a l'oci nocturn juguen un paper central en el nostre imaginari col·lectiu. Potser per això el carnatge de París ens ha impactat molt més que no pas l'atemptat suïcida de Beirut o la cruel decapitació d'un pastor de setze anys a Tunísia; uns esdeveniments, sigui dit de passada, que el terrorisme islamista ha perpetrat fatídicament de manera gairebé simultània. És una realitat que no em fa gens feliç de constatar al meu voltant i que ens hauria de moure a reformular la vella ‒i devaluada‒ noció de l'internacionalisme, tan fàcil d'invocar retòricament en dates assenyalades com complicat de posar en pràctica creïblement en el món líquid i complex que ens ha tocat de viure.